CxD s'ha adherit al "Pacte per la Dignitat i la Vida" promogut i coordinat per la plataforma E-cristians. El passat dimarts 17 de juny de 2003 es va presentar públicament l'esmentat Pacte al Centre Cívic de les Cotxeres de Sants.

Text del "Pacte per la Dignitat i la Vida":

Presentació

La vida és el bé més valuós que hem rebut; preservar-la i ajudar a preservar la dels altres és el dret i el deure més importants. Preservar la vida significa construir una cultura favorable a ella, que no introdueixi excepcions ni menysteniments en funció de les condicions físiques, psíquiques, jurídiques, econòmiques, socials i culturals. Tothom té dret a viure la seva vida. Ningú no pot decidir que una altra vida no té dret a ser viscuda. Preservar la vida humana des de la concepció fins a la mort natural, preservar-ne la dignitat, la integritat física, psíquica i moral, significa eradicar, canviar o millorar un conjunt de condicionaments concrets que en la nostra societat ho impedeixen o ho dificulten.

Per a assolir-ho proposem que els ciutadans prenguem consciència i actuem directament per afavorir el respecte i l’acolliment a la vida. També esperem que els partits polítics, els ajuntaments, les diputacions, la Generalitat de Catalunya i el Govern central donin resposta, com a mínim, als punts que formulem a continuació, conscients que no esgoten les necessitats, però que signifiquen assolir un canvi molt important i l’inici d’una nova cultura de la vida.

I. Família

La família sorgida del matrimoni –és a dir, un vincle públic i responsablement assumit davant la societat– d’un home amb una dona és l’element natural i fonamental de la nostra societat i té el dret a la protecció més àmplia per part d’aquesta i de l’Estat, especialment per a facilitar-ne la constitució i per a sostenir-la en la cura i l’educació dels fills.

1. La família, origen i centre de tota vida humana, es veu greument afectada pel cost desmesurat de l’habitatge i la manca i el preu dels pisos de lloguer. Disposar d’un habitatge digne és la condició necessària per a poder formar famílies. En conseqüència, exigim un pla d’urgència de nova construcció i rehabilitació, adreçat a resoldre el problema de l’habitatge en els seus nivells bàsics per la via de les mesures immediates en matèria de reserva de sòl per edificar, com també ajuts econòmics per a l’accés.

2. Espanya, i encara més Catalunya, és un país desenvolupat. La seva renda és pròxima en un cas, o igual en un altre a la de la Unió Europea (UE-15). Considerem necessari que en el termini de tres anys els pressupostos de l’Estat i la Generalitat estableixin els recursos econòmics necessaris perquè el nivell d’ajuts a la família sigui igual al que correspon a la mitjana de la UE del 2002.

II. La dignitat de la dona

3. El maltractament a la dona i, en general, les situacions de desemparament, violència i abús sexual a les llars, també sobre ancians i infants, és una xacra vergonyosa que violenta la integritat física i la dignitat humana. Considerem que les mesures adoptades per les administracions són insuficients, ateses les necessitats i la sensibilitat social davant la magnitud del problema. Propugnem una reacció massiva de la nostra societat amb participació de tots i no sols dels afectats més directament, com també més eficàcia i capacitat política a les institucions de govern, ajuntaments, diputacions, Generalitat i Govern central. Cal concretar en un pacte social les accions i mesures educatives i legislatives per a evitar aquest tipus de violència.

4. La dona embarassada es veu discriminada laboralment. Demanem a les administracions públiques responsables i als sindicats una intervenció més enèrgica, ràpida i decidida per a fer complir la legislació i eradicar aquesta pràctica indigna. Cal exigir a les empreses un respecte escrupolós dels drets humans en aquesta matèria i una atenció especial, perquè cada dona en aquestes condicions és portadora d’un nou ésser humà i res és més important que facilitar l’arribada d’aquesta nova vida.

Demanem a l’Administració laboral la publicació de la llista d’empreses amb incompliments registrats, com també la de les empreses que faciliten amb les seves polítiques la compatibilitat de la vida familiar i laboral. A totes dues llistes donarem la màxima difusió.

III. El respecte a la vida humana

5. El respecte a la vida humana i el seu desenvolupament exigeixen la pau. Ens sentim urgits a ser constructors de pau. Cal que vetllem dia a dia per a promoure-la en els llocs on vivim i treballem. Hem d’estar amatents per a no cedir davant l’egoisme, la mentida, l’odi i la violència, que contaminen les relacions humanes i que ens impedeixen de rebre el gran do de la pau. Donem suport a les manifestacions i als reiterats missatges, com també a les iniciatives concretes de Joan Pau II per a construir la Pau, per sobre de bàndols i ideologies.

6. L’avortament provocat és la mort violenta d’una vida humana. Exigim a les administracions, incloent-hi els ajuntaments, l’adopció d’un programa, conjuntament amb les ONG, dirigit a informar de totes les possibilitats alternatives públiques i privades, abans de prendre la decisió d’avortar. Aquesta informació hauria de ser requisit previ a qualsevol avortament.

També exigim l’establiment d’una xarxa de suport a les dones embarassades i amb dificultats per manca de recursos o d’ajuda familiar, dirigida a aportar solucions pràctiques, com treballs flexibles, llars d’acollida i ajudes econòmiques.

7. La legislació vigent sobre l’avortament s’incompleix sistemàticament i pública. S’incompleix tant en els terminis reglats com en l’aplicació dels supòsits despenalitzats. Existeix un escandalós frau de llei per part de moltes clíniques privades que han convertit l’avortament en un negoci, com ha estat denunciat en termes ben concrets pels mitjans de comunicació. Exigim el control per part del Departament de Sanitat de la Generalitat de Catalunya i dels fiscals per tal de fer complir el que el Codi penal estableix. També exigim, vista la pràctica generalitzada en els centres privats, la constitució d’una intervenció pública sobre aquests centres per a garantir el compliment de la llei.

8. Demanem que la legislació sobre reproducció assistida garanteixi millor els drets de l’embrió, posi un límit a la pràctica comercial de les clíniques privades de generar més embrions que els que implantaran, com també la seva salvaguarda per no ser utilitzats com a material de laboratori. Per a alguns, un embrió humà no és encara un ser humà, però és evident que conté tot el potencial genètic d’una persona i, com a tal, portador de la mateixa dignitat i mereixedor del màxim respecte.

9. Exigim a poders públics, universitats i especialment mitjans de comunicació una informació realista de quina és la situació veritable de les possibilitats de les cèl·lules mare embrionàries i no embrionàries. Hi ha una manipulació en nom de l’interès econòmic que, mentre per un costat silencia la investigació i les aplicacions terapèutiques en persones amb cèl·lules mare d’adults, per l’altre costat presenta, com a realitats o expectatives immediates, solucions terapèutiques amb cèl·lules mare embrionàries, obtingudes per destrucció d’embrions humans, si bé, en realitat, no es coneix, fins ara, cap tractament terapèutic, amb persones, que hagi tingut èxit.

IV. L’educació dels infants, adolescents i joves en el respecte a la vida i dignitat humana

10. a) Els valors humans han d’inspirar i impulsar l’ensenyament en tots els centres educatius. Aquest ensenyament ha de cercar, per damunt de tot, que els alumnes siguin persones projectades vers el bé individual i col·lectiu. Demanem que la formació moral i cívica sigui un objectiu prioritari en els nivells educatius de Catalunya i avaluable a tots els efectes. Tanmateix, demanem que, en el desenvolupament dels plans d’estudi, es vetlli per oferir una formació religiosa de qualitat que ajudi els infants i els joves a cercar el sentit de la transcendència, comprendre en profunditat la història humana per a trobar raons i impulsos per a construir una societat millor.

b) Cada família ha de poder escollir lliurement l’escola més afí al seu projecte educatiu. El pluralisme escolar ofereix als pares l’elecció d’institucions d’ensenyament reglat que corresponen a les opcions profundes de les consciències humanes. Aquest pluralisme s’ha de protegir i potenciar perquè és expressió i garantia de llibertat.

11. Una proposta educativa de l’afectivitat i la sexualitat, coherent amb els objectius de les lleis d’ensenyament, estarà oberta a afrontar totes les vies de solució possibles del problema de la SIDA i dels embarassos precoços. Tanmateix, pretendrà formar integralment els alumnes cercant un veritable creixement en la seva maduresa, que els faci capaços d’establir amb els altres relacions conscients, constructives i responsables. Reduir aquesta formació a campanyes de foment del preservatiu, que no tinguin en compte l’aspecte psicològic que implica qualsevol relació sexual, és ignorar aquesta necessitat educativa urgent en les nostres escoles.

Demanem als Departaments de Sanitat i d’Ensenyament de la Generalitat que s’ofereixi en els centres educatius un projecte veritable i seriós d’educació afectivo-sexual elaborat amb la participació de mestres i pares. Aquest projecte s’hauria d’iniciar, ja, en la infantesa i tenir un desenvolupament continuat al llarg de totes les etapes educatives. Tanmateix, demanem que no es presenti una única proposta formativa, sinó que es tinguin en compte altres alternatives que permetin que els centres puguin optar amb llibertat. Això ha d’anar acompanyat de recursos econòmics que potenciïn aquelles iniciatives ciutadanes serioses que puguin tenir més demanda en la realitat educativa de Catalunya.

12. El Codi penal espanyol, des de la seva última modificació, té com a conseqüència que els pares no poden impedir la llibertat de relacions sexuals de l’adolescent a partir dels 14 anys, tant si aquesta és heterosexual com homosexual, i amb independència de l’edat de la parella. Considerem que aquesta norma és contrària al bé de l’adolescent i al sentit comú, i deixa la responsabilitat i els deures dels pares en una situació insostenible. Exigim el canvi d’edat per a ajustar-la a la de la responsabilitat legal del jove.

13. Es constata la normalització de les drogoaddiccions químiques, la generalització de l’ús perillós d’alcohol els caps de setmana o la combinació de totes dues coses entre els joves, i també de forma cada cop més freqüent entre els adolescents. Demanem als ajuntaments i al Govern de la Generalitat i de l’Estat que posin els mitjans necessaris per a preservar els joves de la pressió que els porta al consum d’alcohol i altres drogues. Exigim la implantació d’una legislació més restrictiva i una vigilància efectiva de l’oci nocturn relacionat amb discoteques, bars musicals i locals ''after hours'' que controli el límit d’edat per a accedir-hi, com també els horaris i la distribució de substàncies addictives en aquests locals. Demanem un foment més gran de pràctiques d’oci saludables i creatives.

14. És de justícia que, quan calgui legislar o reglamentar sobre qüestions en què hi hagi implicats menors d’edat, s’atorgui prioritat a allò que sigui més beneficiós per al seu creixement espiritual i material, tenint molt present que els menors constitueixen gairebé sempre la part més feble en les seves relacions amb tercers.

V. La vida humana necessita condicions de dignitat per a ser viscuda en plenitud

15. La pobresa i la marginació atempten contra la dignitat de la persona. Les administracions públiques, els ajuntaments –especialment els més grans, com Barcelona–, la Generalitat i el Govern central no dediquen prou recursos ni utilitzen bé els que tenen. Les necessitats estan creixent a un ritme superior als recursos, malgrat que aquests eren, de bon principi, escassos. Demanem un pla d’acció concertat de les administracions, elaborat sota criteris de subsidiarietat en relació amb les organitzacions d’iniciativa social que actuen en el camp de la pobresa i la marginació, amb l’objectiu que deixin de ser una categoria social.

Exigim que cap de les prestacions públiques puguin generar per si mateixes condicions de pobresa, com passa actualment, per exemple, en determinades pensions de viduïtat.

16. La immigració és essencialment un fet humà que requereix resposta en el mateix sentit i no pot ser tractada únicament com un problema d’ordre públic o un recurs econòmic. Reclamem als ajuntaments, a la Generalitat i al Govern central polítiques d’acollida i integració social, legal, laboral i lingüística, i el reconeixement de reagrupament familiar.

17. La prostitució s’ha desenvolupat al nostre país en un grau extraordinari, davant la indiferència i, fins i tot, la facilitat d’algunes administracions municipals. La publicitat que fan la majoria de mitjans de comunicació sobre aquesta activitat constitueix un fet inèdit a Europa i és una col·laboració escandalosa amb aquesta xacra que ha estat qualificada, per les Nacions Unides, de «nova esclavitud».

La prostitució a gran escala en els denominats locals de ''alterne'' és una ofensa a la dignitat de la persona. Exigim al Govern de l’Estat i a la Generalitat l’adopció de mesures dirigides a eradicar-la, a integrar les persones que la practiquen laboralment i social. Demanem als ajuntaments una política restrictiva de tolerància zero amb les activitats de prostitució, especialment aquelles que es donen a gran escala i com a grans negocis organitzats. Considerem que el model suec constitueix una pauta de referència per a orientar les mesures.

18. La dignitat de la persona i la vida és independent de la seva situació física, psíquica o legal. En aquest sentit, exigim una revisió del règim de presons, la fi de la massificació i la seva adaptació real a la finalitat principal, que és la reinserció del pres. Sense formació laboral realista i sistemàtica, sense programes de reinserció laboral i social, la presó és un magatzem i una fàbrica de delinqüents en lloc d’un centre de recuperació de ciutadans i ciutadanes.

En circumstàncies específiques, com ara la vellesa, és de justícia donar suport emocional a les persones grans que viuen aquesta etapa, així com tutelar-les i acompanyar-les perquè se sentin valorades con es mereixen. Demanem al Departament de Benestar i Família de la Generalitat i als ajuntaments que augmentin les ajudes corresponents a les persones grans que viuen soles, així com també els serveis per solucionar les dificultats que puguin presentar-se en les tasques diàries.

Tota persona minusvàlida, sigui quina sigui la seva discapacitat, és un ésser que depèn d'altres persones i d'unes infraestructures diferents per poder viure dignament. Cal tenir present las seves necessitats, tant físiques com emocionals, per facilitar la seva plena integració social. Demanem als poders públics corresponents que apliquin mesures que facin més fàcil la integració laboral dels discapacitats, així com un major esforç per eliminar les barreres arquitectòniques en els mitjans de transport i en els edificis i espais públics en general.

VI. La mort, últim acte de la vida

19. El dret a una mort digna és el dret que el malalt té que el tractin com a persona, el dret que en tinguin cura, que l’atenguin i que respectin les seves necessitats. Davant la mort es pot experimentar un sentiment de por, més que no pas pel fet inevitable de morir, per por del sofriment i de la solitud.

20. Les cures pal·liatives són un conjunt de mesures que tenen com a objectiu l’alleujament del sofriment del malalt i de la seva família. Afirmen la vida i consideren la mort un procés natural dins d’aquella. No cerquen avançar ni retardar la mort i integren els aspectes físics, psicològics i espirituals dels moribunds, intentant donar resposta als diversos problemes que presenten.

Hem d’incentivar la societat perquè desenvolupi més i millors formes d’acompanyament i acollida als moribunds. Cal que tots participem en aquesta tasca humana: metges, personal sanitari, familiars, amics i voluntaris que la duen a terme.

VII. La importància de la televisió en la formació dels valors vinculats a la vida

21. Demanem la revisió d’una programació que actualment, en contingut i horaris, és perjudicial per als menors de la família. En un temps en què els pares estan treballant tots dos i els fills romanen moltes hores sols, s’ha de tenir una especial cura en els continguts dels programes i de la publicitat, evitant allò que pugui incitar a la violència i a les actituds socials i sexuals inadequades per a l’edat del menor.

22. La televisió té una incidència sobre la família que li atorga una especial responsabilitat. Demanem a les televisions el desenvolupament i compliment de codis que, tot respectant els seus interessos d’audiència, els facin compatibles en la transmissió de continguts positius o, com a mínim, compatibles per al conjunt de la família en els horaris i dies en què aquesta es troba reunida. Als poders públics els demanem que estableixin criteris en la conducta de les televisions, pel que fa a aquest aspecte, tal com ha estat regulat en moltes altres qüestions concretes. La televisió pot col·laborar activament en el coneixement i l’ús d’un llenguatge correcte i ric, capaç de possibilitar una millor formació i comunicació entre les persones. Demanem que aquesta sigui la norma de conducta i que es posi fi a la degradació actual en què progressivament incorren les televisions.

23. Un element fonamental en la consciència i, per tant, en la dignitat de les persones és el respecte al fet religiós. Exigim a les televisions l’aplicació pel que fa a aquesta matèria dels criteris del Consell de l’Audiovisual de Catalunya, aprovats el 9 de maig del 2002, i reclamem al CAC una voluntat decidida de fer-los complir, ja que altrament la seva credibilitat com a autoritat en matèria audiovisual es veurà danyada irreparablement.

24. Les televisions públiques, pel fet de ser sufragades amb diners de tothom, tenen l’obligació estricta de complir els deures esmentats i constituir-se en un referent ètic per al sector.